dissabte, de desembre 30, 2006



El Caga Tió


Una de les tradicions de la nostra terra és l'anomenat "Caga Tió" o també "El Tió de Nadal", que és celebra amb motiu de les festes nadalenques, al mes de desembre.

No és, naturalment, l’única realitat festiva que tenim aquí, com tampoc és una tradició millor o pitjor que aquelles que tenen en altres països. Val a dir però, que si que és una de les que dediquem de tot cor, d’una manera especial, als nostres infants. Ala felicitat de tota la mainada de la casa....

En el dia, generalment el 24 de desembre, per tal d’entretenir el més petitets de la família -i perquè no dir-lo, també als més grans...- cada família procurava un boscall o una soca d’arbre, que es deixava en el pati, eixida, o sala gran de la casa.
Llavors s’hi dipositava dessota d’aquesta soca sense que els infants s’adonessin de res, torrons, neules, joguines, monedes de xocolata, caramels.... i es cobria la soca amb una vella manta que ho amaga. I al Caga Tió se li donava per menjar fulles de col, ordi, civada, garrofes,... tot allò que es trobaria a ma.

Els petitets de la casa, armats amb un bon bastó, anaven donant-li garrotades per tal que sués i tragués de dintre seu els regals que desitjava, tot cantant mentre li donava les garrotades...

Val a dir que avui dia trobem de Caga Tió ja de fabricat, amb barretina catalana inclosa. A casa meva, quan havia estat un vailet, ho fèiem més tradicional. Hom teníem un vell tronc d’olivera, grossa i pesada i amb algun que altre forat fruit dels anys que havia tingut tan venerable olivera en vida. El bastó, també era ben fort.

Amb entusiasme em posava a pegar garrotades tot fent la cançoneta corresponent... Desprès, aixecaria la manta per descobrir quins regals havia “suat” el Caga Tió, i ... anava tot content a ensenyar-los als familiars.

Moments de distracció que aprofitaven Ells posar-hi més coses i amagar-les sota la manta... i tornem-hi... innocent infant, tornava a apallissar aquell Caga Tió a l’espera de més obsequis.... enmig els somriures i acudits de familiars i amics...

La cançoneta que cantaven a casa meva a Esparreguera, era la mateixa que en altres indrets:

"Caga tió, caga turró,
d'avellana o de pinyó
i sinó cop de bastó."

Existeixen no obstant, altres variants de la cansoneta, al Principat de Catalunya. Per exemple, a la ciutat d’Igualada tenen aquesta:

“Caga tió, caga turro,
d’avellana o de pinyó,
d’esclopet serà millor,
caga tió,
que són festes d’alegria,
pixa vi blanc,
que son festes de Nadal.”

O a Figueres, que diuen:

“Tió, tió,
caga turró,
si no vols cagar,
no et daré menjar.”


O be a Borges, Tarragona:

“Caga tió,
sinó et donaré
un cop de bastó.”
















Avui dia, amb el passar dels anys, també ens alegra els nostres ulls de veure les ganes que hi posen els infants en pegar la pobra soca d’arbre, que després de cants i de cops, veiem llurs caretes com s’il·luminen de felicitat, quan troben els presents que haurem amagat prèviament,.... com si fos veritat que ho hagués cagat el tió.....

Un somriure que ens portaven a aquells llunyans anys en què també nosaltres érem uns infants, feliços, voltats d’aquells que ens estimaven...




"El Caga Tió"


Una de las tradiciones de nuestra tierra es el denominado "Caga Tió" o el también llamado "Tió del Nadal" que se celebra con motivo de las fiestas navideñas, durante el mes de diciembre.

No es, naturalmente, la única realidad festiva que tenemos aquí, como tampoco es una tradición mejor o peor que aquellas que tienen en otros países. Justo es decir, que si que es una de las que dedicamos de todo corazón, y de una manera muy especial, a nuestros niños y pequeñuelos. A la felicidad de toda la chiquillería de la casa....

Aquel dia, generalmente el 24 de diciembre, para entretener a los más pequeñines de la familia -y porque no decirlo también, y a los más grandes...- cada familia procuraba un boscaje o un buen tronco de árbol, que, se deja en el patio, jardin, o una sala grande de la casa.

Entonces se depositaban debajo del tronco, -sin que los niños se diesen cuenta de nada-, turrones, neulas, juguetes, monedas de chocolate, caramelos.... etc, y se cubría aquel tronco con una manta vieja que lo escondiese. Posteriormente, al "Caga Tió" se le daba para comer hojas de col, cevada, algarrobas,... en fin,todo aquello que se encontrase a mano...

Los pequeñines de la casa, armados con un buen bastón, iban dándole varapalos por tal que sudara y sacara de dentro suyo los regalos que deseaba, todo cantando mientras le daba los varapalos...

Justo es decir que hoy en día encontramos "Caga Tió" ya de fabricado, con barretina catalana incluida.

En mi casa, cuando había sido un pequeñuelo, lo hacíamos más tradicional. Teníamos un viejo tronco de olivo enorme, gordo y pesado, con algún que otro agujero fruto de los muchos años que había tenido tan venerable olivo en vida. El bastón, también era bien fuertote.

Con entusiasmo me ponía a pegar varapalos acompañandome de su correspondiente cancioncilla... Acabada la misma, levantaría la manta para descubrir qué regalos había "sudado" mi querido Caga Tió, y ... me iba todo contento a enseñarlos a los familiares y amigos allí presentes.















Momentos de distracción que aprovechaban Ellos poner más cosas y esconderlas debajo de aquel tronco y manta... y volvamos... -inocente de mí-, a apalear aquel "Caga Tió" a la espera de más obsequios.... en medio de las sonrisas y chistes de aquellos familiares y amigos...

La cancioncilla que se cantaba en mi casa en Esparreguera, era la misma que en otros lugares, que aquí traduciré a la lengua castellana, en versión libre:

"Caga tió, caga turrón,
de avellana o de piñón
y sino golpe de bastón."


Existen no obstante, otras variantes de la cancioncilla en el Principado de Catalunya. Por ejemplo, en la ciudad de Igualada tienen esta:

"Caga tió, caga turrón,
de avellana o de piñón,
de zueco será mejor,
caga tió,
que son fiestas de alegría,
mea vino blanco,
que son fiestas de Navidad."

O en Figueres, que dicen:

"Tió, tió, caga turrón,
si no quieres cagar,
no te daré de comer."

















O bien el la localidad de Borges, Tarragona:

"Caga tió,
sino te daré un golpe de bastón."

Hoy en día, con el pasar de los años, también alegra nuestros viejos ojos, de ver las ganas que ponen los niños y niñas al pegar la pobre tronco de árbol. Que después de cantos y de golpes, vemos iluminar sus pequeños rostros de felicidad, al encontrar los regalos que habremos escondido previamente,.... cómo..... si fuera verdad que lo hubiera sacado el tió....

Un sonreír, que nos traslada a aquellos hoy lejanos años en que también nosotros éramos unos niños, felices, rodeados de aquellas personas que nos amaban...


.

dimarts, d’octubre 03, 2006

Núria Casals exposa a l’espai DOGA


Per Lluís Artigas Jorba



El dia 13 de juliol va tenir lloc la inauguració de l’acreditada artista Núria Casals dins de l’anomenat Espai DOGA, situat a l’Autovia A-2 Km. 583 d’Abrera (Barcelona), i que romandrà oberta fins el dia 6 d’octubre del 2006. Un espai polivalent destinat a exposicions d’olis, acrílics, fotografia, aquarel·les, dibuix, escultures.... d'acreditats artistes del moment.

Núria Casals ens ofereix una col·lecció de treballs monogràfics sobre personatges vinculats a l’empresa del sector de l’automoció DOGA, amb la seu social a la localitat d’Abrera (Barcelona). I que té indústries a Martorell, Esparreguera, Viladecans, Navarra; i a l’estranger, en llocs com a Brasil e Itàlia, entre altres llocs. Igualment té importants delegacions comercials en diversos països com EEUU, França...

L’exposició monogràfica recull un total de 48 acrílics de mides 35 x 25 cm. Porta per nom “Groc, vermell, negre; vermell, negre, groc; negre, groc, vermell” al·ludint als colors corporatius d’aquesta Industria.

Són retrats de persones vinculades a la nostra Empresa. Moltes d’Elles en actiu; altres, feliçment ja jubilades d’Ella. Inclouria també retrats d’alguns dels nostres representants, com també de distribuïdors i proveïdors de la casa.

El visitant pot veure en l’obra esposada a un total de nou ex empleats de l’Empresa ja jubilats; a sis proveïdors, tres distribuïdors i, onze representants comercials de DOGA, i disset empleats que anirien des de l’alta direcció de l’empresa, fins a personal de planta de la factoria situada a Abrera.

És, doncs, un èxit doble. Primer, per oferir-nos novament dins de l’Espai DOGA una exposició de qualitat. D’una artista de pinzellades madures i equilibrades, que sap resoldre les dificultats del retrat amb unes pinzellades de tècnica vigorosa i espontània.
Res no hi falta. Cada quadre té allò que necessita per oferir en síntesis el que ha estat tot una vida de cadascun d’aquest quaranta vuit personatges. D’aquestes quaranta vuit vides.
Segon, perquè es tracta d’una aposta intel·ligent aquesta exposició.
En un mon com el nostre, on el prestigi i el reconeixement son també un be intangible però de valor, no cap dubtes que veure’s retratat per una artista és, -quan menys-, una experiència gratificant que més a més, demostren un públic reconeixement social. Pot esdevenir, doncs, un aglutinant més per aconseguir allò que denominaríem “esperit de pertinença” o esperit d’equip a una mateixa Empresa. Una realitat que caldria sempre potenciar a tots els nivells dins del nostre teixit empresarial.

Sònia Farré ens presentaria poèticament l’artista i els retrats realitzat:

“El tempo colorístic que la Núria Casals utilitza per introduir-nos en la seva nova exposició està format, com el seu títol indica, pels colors corporatius de l’empresa DOGA. La firma del seu art rau en la integració de varies influencies (passant del disseny gràfic al cartellisme o figurativisme de Lucien Freud) que ha donat lloc a l’estil tan personal que ens ofereixen els seus retrats.
Es necessita una certa dosi de valentia per caure en mans d’aquesta cirurgiana de la fisonomia que, amb una tècnica acurada, un enfoc meticulós i una gran psicologia visual, extrau de cada rostre la consciencia de les arrugues més superficials per mostrar-nos la foscor de l’anima del personatge...”

Na Núria Casals cursaria estudis de decoració (DIAC-EIADE) de 1981 a 1984; de disseny gràfic (ELISAVA) de 1990 a 1994, i de dibuix i pintura a l’Acadèmia Sanvisens de 1985 a 1996. Ampliant actualment els seus coneixements d’escultura al Taller d’Art Maño.




La seva bibliografia recull exposicions a la Galeria AGORA-3 de Sitges (Barcelona) els anys 1987, 1988, i 1989. A la Galeria CENTRE PASSATGE de Barcelona l’any 1987. Al REIAL CENTRE ARTÍSTIC DE BARCELONA l’any 1990.
A obtingut diversos premis en concursos de pintura, com també ha estat seleccionada la seva obra en diversos certàmens de categoria. A partir de l’any 2004 Núria Casals s’especialitza en retrats, aconseguint una vigorosa tècnica i merescut prestigi dins els cercles artístics nacionals.

Les obres exposades serien les següents:

Barroso, Montse. (Directora DOGA Francia)
Bennour, Fatima. (Representant en Túnez)
Blanco, Enrique. (Representant en La Coruña)
Blasco, Antonia. (Representant en Valencia)
Boix, Jordi. (Director Industrial Estampació)
Bonello, Cristina. (Director DOGA Italia)
Cabeza, Manolo. (Responsable Recepció Materiales)
Casals, Núria. (Autora de la exposició)
Carrique, Rafael. (Proveïdor: Talleres Garrique)
Casanovas, Bartolomé. (Representant per Catalunya)
Coso, Angel. (Proveïdor: TALLIN)
Cubero, Francisco. (DOGA de 1958 al 1991)
Duarte, Antonio. (Preparador Área MOBE)
Espada, José. (DOGA del 1961 al año 2005)
Falkenström, Frederic. (Distribuïdor MCC de Suecia)
García, Enric. (DOGA del 1972 al 2005)
García, Toni. (Director General)
Gavañach, Jordi. (DOGA del 1985 al 2002)
Guzmán, Juan. (Conseller)
Ismail, Sami. (Representant a Egipto)
Hattia, Solly. (Representant a Sudáfrica)
Lacoma, Fermín. (Director Industrial MOBE)
Lorente, Jorge. (Representant a Madrid)
Madrieño, Eugenio. (DOGA del 1972 al 2005)
Martínez, Maria José. (Adjunta Direcció General)
Massanet, Salvador. (Proveïdor: Micrometre Tallers)
Menéndez, Roberto. (Representant de Asturias)
Nadal, José Maria. (DOGA del 1987 al 1998)
Nassarre, Alejandro. (Plans Construction Director)
Page, Nik. (Distribuïdor: MCC Gran Bretaña)
Parviainen, Matti. (Representant a Finlandia)
Pontille, Alain. (Distribuidor: MCC de Francia)
Quintos, Jorge. (Proveïdor: TACSA)
Rebolledo, Marcela . (Directora DOGA Brasil)
Ribera, Joseph Maria. (DOGA del 1971 al 2000)
Ripoll, Matías. (Director RRHH)
Rodríguez, Diego. (Proveïdor FUN4)
Ros, Antonio. (Director Administratiu-Financer)
Rosell, Montse. (Exportació Area Manager)
Roure, Manuel. (Director Filials Internacionals)
Salinas, Rafael. (Representant a Mèxic)
Sánchez, Alberto. (Director Comercial)
Seisdedos, José Maria. (DOGA del 1965 al 2002)
Torpe, Philip. (Representant Inglaterra)
Vidal, Natalia. (DOGA de 1970 al 1997)
Vilanova, Alfred. (Proveïdor CGR Europa)
Villar, José Luis. (Director DOGA Navarra)





Núria Casals expone en el "Espacio DOGA"


Por Lluís Artigas Jorba



El día 13 de julio tuvo lugar la inauguración de la acreditada artista Núria Casals dentro del denominado Espacio DOGA, situado a l’Autovía A-2 Km. 583 d’Abrera (Barcelona), y que permanecerá abierta hasta el día 6 d’octubre del 2006. Un espacio polivalente destinado a exposiciones de oleos, acrílicos, fotografía, aquarela, dibujo, esculturas.... de acreditados artistas del momento.
Núria Casals nos ofrece una colección de trabajos monográficos sobre personajes vinculados a la empresa del sector de la automoción DOGA, con la sede social a la localidad d’Abrera (Barcelona). Y que tiene industrias en Martorell, Esparreguera, Viladecans, Navarra; y en el extranjero, en lugares como Brasil y Italia. Entre otros lugares.
Igualmente tiene importantes delegaciones comerciales en varios países como EEUU, Francia...

La exposición monográfica recoge un total de 48 acrílicos de medidas 35 x 25 cm. Exposición que tiene por nombre “Amarillo, rojo, negro; rojo, negro, amarillo; negro, amarillo, rojo” como alusión a los colores corporativos de esta indústria.
Son retratos de personas vinculadas a nuestra Empresa. Muchas de ellas todavia en activo. Otras, felizmente ya jubiladas de ella. Incluyendose también retratos de algunos de nuestros representantes, distribuidores y proveedores de la casa.

El visitante puede ver en la obra expuesta a un total de nueve ex empleados de la empresa, ya jubilados; a seis proveedores, tres distribuidores y, once representantes comerciales. Otros diecisiete empleados seran desde la alta dirección de la empresa, hasta personal de planta de la factoría sita en Abrera.
Es, pues, un éxito doble. Primero, por ofrecernos nuevamente dentro del Espacio DOGA una exposición de calidad. De una artista de pinceladas maduras y equilibradas, que sabe resolver las dificultades del retrato con unas pinceladas de técnica vigorosa y espontánea. Nada falta. Cada cuadro tiene aquello que necesita por ofrecer en síntesis el que ha sido todo una vida de cada uno d’este cuarenta ocho personajes. De estas cuarenta ocho vidas.
Segundo, porque se trata de una apuesta inteligente esta exposición. En un mundo como nuestro, donde el prestigio y el reconocimiento son también un bien intangible pero de valor, no ninguna dudas que verse retratado por una artista es, -cuando menos-, una experiencia gratificante que, además, demuestran un público reconocimiento social. Puede acontecer, pues, uno aglutinando más por conseguir aquello que denominaríamos “espíritu de pertenencia” o espíritu de equipo dentro de una misma Empresa. Una realidad que seria aconsejable siempre potenciar a todos los niveles dentro de nuestro tejido empresarial.

Sònia Farré nos presentaría poéticamente esta artista y su Obra con estas palabras:

“El tempo coloristico que Núria Casals utiliza para introducirnos en su nueva exposición está formato, como su título indica, por los colores corporativos de la empresa DOGA. La firma de su arte rae en la integración de varías influencias (pasando del diseño gráfico al cartelismo o el figurativismo de Lucien Freud) que ha dado lugar a un estilo tan personal que nos ofrecen sus retratos. Se necesita una cierta dosis de valentía por caer en manos de esta cirujana de la fisonomía que, con una técnica esmerada, un enfoque meticuloso y una gran psicología visual, extrae de cada rostro la conciencia de las arrugas más superficiales por mostrarnos la oscuridad del alma del personaje...”

La Núria Casals cursaría estudios de decoración (DIAC-EIADE) de 1981 a 1984; de diseño gráfico (ELISAVA) de 1990 a 1994, y de dibujo y pintura en la Academia Sanvisens de 1985 a 1996. Ampliando actualmente sus conocimientos d’escultura al Taller de Arte Maño. Su bibliografía recoje exposiciones en la Galería AGORA-3 de Sitges (Barcelona) los años 1987, 1988, y 1989. A la Galería CENTRO PASAJE de Barcelona l’año 1987. En el REAL CENTRO ARTÍSTICO DE BARCELONA durante el año 1990 . A obtenido varios premios en concursos de pintura, como también ha sido seleccionada su obra en varios certámenes de órdago. A partir de l’año 2004 Núria Casals s’especializa en retratos, consiguiendo una vigorosa técnica y merecido prestigio dentro los círculos artísticos nacionales.

.

dijous, de setembre 07, 2006

EXPOSICIÓ D’AQUAREL·LES A LA CASA DE CULTURA D’ABRERA.
El pintor Jordi Santiveri ofereix una acurada selecció de les seves obres

Per Lluís Artigas Jorba



Del dia 4 al 29 de setembre del 2006 podem gaudir de l’obra de l’artista Jordi Santiveri a la Casa de Cultura d’Abrera (Baix Llobregat nord), situada al carrer Federico García Lorca núm 17, en horari feiner de 18 a 20:30 hores.

Jordi Santiveri, pintor autodidacte, ens presenta en aquesta ocasió una exposició d’aquarel·les de resolució intel·ligent i delicats colors, que ens ajuden a veure amb nous ulls el mon de les arts plàstiques... Cal recordar que durant l’any 1999 al 2000 Jordi Santiveri va ser Professor adjunt del curs organitzat al “Club Sant Jordi” de la Caixa Catalunya. L’any 2000 va participar en l’exposició col·lectiva de pintors anomenada “Col·lectiu d’Artistes de Sants” a Barcelona. També en el mateix any esposaria a les “Cotxeres de Sants" (Barcelona). En la vessant competitiva destaquen el segon premi aconseguit en el concurs de pintura ràpida de Sant Esteve de Sesrovires (Barcelona) l’any 1999, y un tercer premi de pintura ràpida en la mateixa localitat esmentada, l’any 2000. Li agraïm la seva dedicació al mon de l’art, y de deixar-nos compartir la seva obra artística, a nosaltres, els amants de les arts plàstiques i visuals.





EXPOSICIÓN DE AQUARELAS EN LA CASA DE CULTURA D’ABRERA.
El pintor Jordi Santiveri ofrece una esmerada selección de sus obras.

Por Lluís Artigas Jorba



Del día 4 al 29 de septiembre del 2006 podemos disfrutar de la obra del artista Jordi Santiveri en la Casa de Cultura de Abrera (Baix Llobregat norte), situada a la calle Federico García Lorca número17, en horario trabajador de 18 a 20:30 horas.

Jordi Santiveri -pintor autodidacta- nos presenta en esta ocasión una exposición de aquarelas de resolución inteligente y de delicados colores que nos ayudan a ver con nuevos ojos el delicioso mundo de las artes plásticas...
Hace falta recordar que durante l’año 1999 al 2000 Jordi Santiveri fue Profesor adjunto del curso organizado en el “Club Sant Jordi” de la Caixa Catalunya.
Los años 2000 participó en la exposición colectiva de pintores denominada “Colectivo de Artistas de Sans” en Barcelona. También este mismo año expondria a las “Cocheras de Sans" (Barcelona).

En la vertiente competitiva destacan el segundo premio conseguido en el concurso de pintura rápida de Sant Esteve de Sesrovires (Barcelona) en el año 1999, y un tercer premio de pintura rápida en la misma localidad durante el año 2000.
Le agradecemos su dedicación en el mundo del arte, y el dejarnos compartir su obra artística, a todos nosotros los amantes de las artes plásticas y visuales.


.

dilluns, de setembre 04, 2006

La Festa Major més típica de Catalunya

Un dia de visita a l’edició del 2006.



Per Lluís Artigas Jorba



A nivell Comarcal, sovint distingim entre l’Alt Penedès i el Baix Penedès, encapçalades per dues ciutats de forta personalitat: Vilafranca del Penedès i El Vendrell.



Vilafranca del Penedès és una ciutat situada a sols 47 Km de Barcelona i que sovint atreu molts visitants motivats per la seva bonica paisatgística: és una ciutat voltada pel conreu de les vinyes a la muntanya mitjana.

Parlar de Vilafranca del Penedès és parlar d’una noble i antiga ciutat de forta significació política dins la història de Catalunya. Allí s’hi celebrarien Corts pel rei Jaume I l’any 1218, i també allí morí el rei Pere III, l’any 1285.

Ciutat d’aire senyorial, guarda en ella l’important “Museu del vi”, palaus, esglésies i monuments notables.
A més d’ésser un important centre cultural del país, i celebra l’anomenada Festa Major més típica de Catalunya als voltants de Sant Fèlix (dia 30 d’agost) que és el seu venerat Patró.

Així podem recordar l’ex palau dels reis de Catalunya i Aragó, que avui dia acull en les seves venerables pedres l’Arxiu de Vilafranca, l’arxiu dels antics protocols notarials, una biblioteca d’escriptors de la ciutat i rodalies, la Investigació arqueològica i històrica, i una notable col·lecció d’obres d’art. A més del Museu del Vi, que esdevé un tret identificatiu de la ciutat. En un mateix edifici veiem concentrat tota la realitat, costums, història espiritual, social i econòmica de la comarca del Penedès.



Davant del palau convertit en museu trobem la basílica de Santa Maria, que és la seu de l’arxiprestat del Penedès, de grans dimensions i capacitat. Elegant. Amb una façana monumental digna de ser visitada per propis i forasters.
Afegim en aquesta ressenya l’església de Sant Francesc, de porta principal romànica, que fou convent de franciscans i avui capella de l’Hospital. I també un breu recordatori per l’església de Sant Joan, a la plaça de la Verduna, que havia estat l’antiga capella del convent de l’Ordre de l’Hospital de Jerusalem. Una de les joies de la ciutat.

L’escriptor Josep Plá, com enamorat de l’encis d’aquesta ciutat i els seus voltants, ens parlava de Vilafranca del Penedès l’any 1971 amb les següents paralues:

“El paisatge, que a l’hivern té una gran finor lineal, a la primavera resta com repuntejat d’un verd un pensament àcid, el de la floració dels ceps, i a l’estiu passa a la maduresa i al pes de la romanitat: després, a la tardor, entra en els colors incendiats, prodigiosos, aurífers, de les fulles declinants. Heus aquí un gran paisatge. Mai no cau en l’elegància, però es manté permanentment en la solidesa, en la unitat i en la gravetat. És un paisatge que només podeu concebre a base del conreu de la terra en una de les seves formes més intel·ligents...”



Un passeig per la ciutat ens porta davant d’un curiós monument ple d’al·legories, dedicat a la memòria d’un fill il·lustre d’aquella ciutat: en Manuel Milà i Fontanals. Una de les figures més grans del catolicisme del país en l’època contemporània.
És aquí, a sols uns pocs metres de l'insigne monument, on tenia lloc una part d’aquesta Festa Major: les populoses ballades de sardanes de les quals em permeto de publicar algunes instantànies per compartir amb tots vosaltres.
Sentim el sentiment de germanor sumat a l’alegria de tot un poble com el nostre. Com una família pregant, la Cobla ens enlaire la seva música al serè cel del Principat de Catalunya, tot recordant-nos aquella lletra d’una sardana cantada, que aquí, a casa nostra, o les terres allunyades de Llatinoamerica ens diu a cau d’orella: “fills de Catalunya, doneu-vos les mans......”




Enguany, una vegada més, la Festa Major més típica de Catalunya esdevindria un èxit. El bulliciós centre comercial de Vilafranca ens ofereix novament la seva dedicació als naturals i viatgers de pas...
Els carrers estrets del seu cas antic, plens de vida, han esdevingut plens de gom a gom, per una immensa onada humana que disfrutava de les seves festes, de la seva alegria desbordant, del tarannà propi d’aquesta ciutat generosa i acollidora.

Aquest dimarts, festivitat de Sant Fèlix, nucli central de tots els dies de festa, ha tingut lloc una nova cercavila pels seus carrers.
A les actuacions dels castellers, bastoners, músics, i grups dansaires que om veia al llarg de tots els carrers i places del recorregut, gaudiríem de la processó oferta amb dues fileres de persones amb els seus ciris encesos que assenyalaven al visitant la capçalera de la rua.



Li seguia pels carrers de la ciutat la imatge del Sant Patró, i darrera d’Ell amb la dignitat que mereixia l’ocasió també desfilaven les primeres autoritats de la ciutat...
Darrera seu, a continuació, una banda de músics oferia els sons de festa que tancaven la comitiva. Que era seguida d’un nombrós públic que s’afegia a tan vistosa cercavila.

Amb el present article certificaré la intensitat viscuda per a molt cors en aquesta festa. La professo o cercavila, de la qual vaig tenir el plaer de participar-hi dues hores i mitja. Per allò que una imatge val més que mil paraules, publicaré algunes instantànies d’aquest esdeveniment, que, un any més, a escrit amb lletres d’or allò d’ésser la Festa Major més típica de Catalunya...
Impossible de gaudir de tot allò que ofereix Vilafranca del Penedès al visitant, solament amb un dia....




La Fiesta Mayor más típica de Catalunya
Un día de visita a l’edición del 2006.


Por Lluís Artigas Jorba




A nivel Comarcal, a menudo distinguimos entre el Alt Penedès y el Baix Penedès , encabezadas por dos ciudades de fuerte personalidad: Vilafranca del Penedès y El Vendrell.

Vilafranca del Penedès es una ciudad situada a solo 47 Km de Barcelona y que a menudo atrae muchos visitantes motivados por su belleza paisajística: es una ciudad cercada por el cultivo de las viñas a la montaña mediana.
Hablar de Vilafranca del Penedès es hablar de una noble y antigua ciudad de fuerte significación política dentro la historia de Catalunya. Allí se celebrarían Cortes por el rey Jaume I en el año 1218 , y también allí murió el rey Pere III, en el año 1285.
Ciudad de aires señoriales, guarda en ella el importante “Museo del vino”, palacios, iglesias y monumentos notables. Además de ser un importante centro cultural del país, y celebrar la llamada “Fiesta Mayor más típica de Catalunya” en los alrededores de la festividad de San Fèlix (día 30 d’agosto) que es su venerado Patrón. Así podemos recordar al ex-palacio de los reyes de Catalunya y Aragón, que hoy en día recoge en sus venerables piedras el Archivo de Vilafranca, el archivo de los antiguos protocolos notariales, una biblioteca de escritores de la ciudad y cercanías, la Investigación arqueológica y histórica, y una notable colección d’obras de arte.
Además del Museo del Vino, que acontece una característica identificativa de la ciudad. En un mismo edificio vemos concentrado toda la realidad, costumbres, historia espiritual, social y económica de la comarca del Penedès.
Delante del palacio -convertido en museo- encontramos la basílica de Santa Maria, que es la sede de archiprestado del Penedès, de grandes dimensiones y capacidad. Elegante. Con una fachada monumental digna de ser visitada por propios y forasteros.
Añadimos en esta reseña la Iglesia de Sant Francesc, de puerta principal románica, que fue convento de franciscanos y hoy capilla del Hospital. Y también un breve recordatorio para la Iglesia de Sant Joan, en la plaza de la Verduna, que había sido l’antigua capilla del convento de la Orden del Hospital de Jerusalén. Una de las joyas de la ciudad.




Escritores de la talla de Josep Plá, nos hablaria como enamorado del encanto de esta ciudad catalana y sus alrededores. Nos hablaria de Vilafranca del Penedès en el año 1971 con las siguientes emotivas palabras:

“El paisaje, que a l’invierno tiene una grande finura lineal, a la primavera resta como repuntado de un verde pensamiento ácido, el de la floración de las cepas, y en el verano pasa a la madurez y al peso de la romanidad: después, en otoño, entra en los colores incendiados, prodigiosos, auríferos, de las hojas declinantes. He aquí un gran paisaje. Nunca cae en la elegancia, pero se mantiene permanentemente en la solidez, en la unidad y en la gravedad. Es un paisaje que sólo podéis concebir a base del cultivo de la tierra en una de sus formas más inteligentes...”

Un paseo por la ciudad nos trae ante el curioso monumento lleno de alegorias, dedicado a la memoria de un hijo ilustre de aquella ciudad: Manuel Milà y Fontanals. Una de las figuras más granos del catolicismo del país en’l época contemporánea. Es aquí, a sólo unos pocos metros del insigne monumento, donde tenía lugar una parte d’esta Fiesta Mayor: las populosas bailadas de sardanas de las cuales me permito de publicar algunas instantáneas por compartir con todos vosotros. Vivimos el sentimiento de hermandad y aalegría de todo un pueblo como el nuestro.



Como una familia rezando, la Cobla elevaba en lo alto su música al sereno cielo del Principado de Catalunya. Todo recordándonos aquella letra de una sardana cantada, que aquí, en nuestra casa, o en las lejanas de Latinoamerica nos dice cerquita de la oreja: “hijos de Catalunya, daos las manos......”
Este año, una vez más, la Fiesta Mayor más típica de Catalunya acontecería un éxito. El bullicioso centro comercial de Vilafranca nos ofrece nuevamente su dedicación a los naturales y viajeros de paso... Las calles estrechas de su casco antiguo, llenos de vida, han acontecido tomadoas por una inmensa oleada humana que disfrutaban de sus fiestas, de su alegría desbordante, del talante propio d’esta ciudad generosa y acogedora.
Este martes, festividad de San Fèlix -el núcleo central de todos los días de fiesta- ha tenido lugar un nuevo pasacalle por sus calles. A las actuaciones de los castellers, bastoners, músicos, y demás grupos que se podian ver a lo largo de todas las calles y plazas del recorrido, disfrutaríamos de la Procesión ofrecida con dos hileras de personas con sus cirios encendidos que señalaban al visitando la cabecera del desfile. Le seguía por las calles de la ciudad la imagen del Santo Patrón, y detrás de É,l con la dignidad que merecía la ocasión, también desfilaban las primeras autoridades de la ciudad...
Detrás suyo, a continuación, una banda de músicos ofrecía los sonidos de fiesta que cerraban la comitiva. Que era seguida d’un numeroso público que se añadía a tan vistoso pasacalle. Con el presente artículo certificaré la intensidad vivida para mucho corazones en esta fiesta. La profesión o pasacalle, de la cual tuve el placer de participar dos horas y media.
Por aquello que una imagen vale más que mil palabras, publicaré algunas instantáneas de este acontecimiento, que, un año más, a escrito con letras de oro aquello de ser la Fiesta Mayor más típica de Catalunya... Imposible de disfrutar de todo aquello que ofrece Vilafranca del Penedès al visitante, solamente con un día....

.

dimarts, d’agost 15, 2006

L’ACURAT CONCERT DE XAVIER CANELA I VALLÈS AL BRUC.

Homenatge a la Gent Gran dins de l’església parroquial de Santa Maria amb motiu de la seva Festa Major.

Per Lluís Artigas Jorba


Un any mes la població del Bruc es vesteix de les seves millors gales per celebrar la seva Festa Major, al voltant de la Diada de l’Assumpció de la Mare de Déu.
En aquesta petita població de la Comarca de l’Anoia, va tenir lloc el dimarts 15 d’agost del 2006 dins de l’església parroquial de Santa Maria del Bruc la tradicional Missa Major amb motiu de tan popular festivitat -i en acabar- s’oferí un concert de cant al públic en general en Homenatge a la Gent Gran d’aquesta vila.
Una lloable tradició en què d'una manera especial tothom fa memòria dels nostres avis i avies, tot agraint-los el seu esforç i l'herència que d'Ells han rebut les noves generacions.
Envoltats del sentiment d’alegria de la Festa Major, enguany teníem com a solista l’acreditat i conegut en Xavier Canela i Vallès.



Fent resum de la seva biografia esmentarem que va néixer a la ciutat de Barcelona (Catalunya) iniciant-se en el món de la musica a la petita edat de 10 anys, fent els seus primers passos com a cantant a la Coral “Nou Horitzó” de la Salle del barri barceloní de Gràcia. Més tard prendria classes de Cant amb la professora Montserrat Torruella a Esparreguera, amb la soprano Maya Maiska a Barcelona, i més tard amb la soprano Gudrum Bruna mestra del Palau de la Música Catalana de Barcelona.
Personatge molt arrelat a la vida cultural i artística del Bruc, va estar 10 anys com a cantaire de la “Coral Moixerigues” del Bruc. Actualment és cantaire de l’Orfeó Català, havent fet de solista al mateix Palau de la Música i d'arreu del país.
Sota la direcció de Pierre Cao, i de Lazslo Heltay també ha estat solista amb l’orquestra Nacional de Catalunya.
Val a dir que Xavier Canela i Vallès havia ofert anteriorment el seu art al públic bruquetà, puig l’any 1999 havia participar en un concert dins del Casal Familiar amb el mestre Laureà Solà, també amb motiu de la Festa Major. Y a l’any 2004 oferiria un concert per la festa d'Avis en aquesta mateixa església de Santa Maria del Bruc, juntament amb el pianista Jesús Besora.




El programa ofert va esdevenir un esclatant èxit. Tant per la qualitat de la interpretació –àmpliament aplaudida i lloada- com per les peces ofertes a un públic, realment culte i lliurat a les arts.


Peces ofertes en el concert:

Franz Schubert (1797-1828)
1.- An die Musik (A la Música)
2.- Romanze aus Rosamude
3.- An Sylvia (A Silvia)

Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
4.-Deh vieni alla finestra (Don Giovanni) Serenata de Don Joan
5.- Non piú andrai (Les Noces de Fígaro). Aria de Figaro
6.-Hai già vinta causa (Les Noces de Figaro) Aria del Comte

Charles Gounod (1818-1893)
7.-Avant de quitter (Faust) Aria de Valentí

César Franck (1822-1890)
8.-Panis Angelicus

Georges Bizet (1838-1875)
9-Cançó del Toreador (Carmen)

Franz Schubert (1797-1828)
1.- An die Musik (A la Música)
2.- Romanze aus Rosamude
3.- An Sylvia (A Silvia)

Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
4.-Deh vieni alla finestra (Don Giovanni) Serenata de Don Juan
5.- Non piú andrai (Les Noces de Fígaro). Aria de Figaro
6.-Hai già vinta causa (Les Noces de Figaro) Aria del Conde

Charles Gounod (1818-1893)
7.-Avant de quitter (Faust) Aria de Valentín

César Franck (1822-1890)
8.-Panis Angelicus

Georges Bizet (1838-1875)
9-Cançó del Toreador (Carmen)

.

.

UN ESMERADO CONCIERTO DE XAVIER CANELA VALLÈS EN EL BRUC.

Homenaje a la Gente Mayor de la localidad en la Iglesia Parroquial de Santa Maria con motivo de su Fiesta Mayor.



Por Lluís Artigas Jorba

Un año mas la población de El Bruc se vestiría con sus mejores galas para celebrar su Fiesta Mayor en la semana de la festividad de la Asunción de la Virgen Maria.
En esta pequeñita población de la comarca del Anoia tendría lugar este martes día 15 de agosto del 2006, la tradicional Misa mayor con motivo de tan popular festividad en el interior de la iglesia parroquial de Santa María del Bruc.
Acabada la misma se ofreció al público en general un concierto cantado como Homenaje a sus abuelos y abuelitas de aquella localidad. Una loable tradición con la cual esta población y sus habitantes hacen especial memoria de sus mayores, agradeciéndoles sus esfuerzos por el bien de la Comunidad, y la herencia que de Ellos han recibido las nuevas generaciones.

Rodeados de un sentimiento de alegría y de Fiesta Mayor, este año se tenia como solista del concierto al conocido Xavier Canela Vallès.
Haciendo un breve resumen bibliográfico debemos recordar origen barcelonés. Seria en aquella ciudad de Barcelona donde a la temprana edad de 10 años se iniciaba en el mundo de la música entrando como cantante en la “Coral Nou Horitzó” de la Sallé, en el simpático barrio de Gràcia.
Posteriormente estudiaría clases de canto en la población de Esparreguera de las manos de Montserrat Torruella; y en Barcelona, bajo la atenta batuta de las sopranos Maya Maiska, y la sueca Gudrum Bruna (Maestra del Palacio de la Música Catalana).
Personaje muy vinculado a la realidad cultural y artística de El Bruc, estaría 10 años colaborando como cantante de la “Coral Moixeringues” de esta localidad. Actualmente participa en el “Orfeó Català” habiendo sido solista en el mismo Palacio de la Música entre otros lugares del país.
Bajo la dirección de Pierre Cao y de Lazslo Heltay ha sido solista de la orquesta Nacional de Catalunya.
Hemos de recordar también anteriores actuaciones suyas en esta misma población: en el año 1999 participaria en un concierto celebrado en el “Casal Familiar” con el maestro Laureà Solà con motivo tambien de su Fiesta Mayor.Y en el 2004 nos ofrecería otro concierto por la Fiesta de nuestros Mayores en esta misma iglesia conjuntamente con el pianista Jesús Besora.



El Programa ofrecido en esta ocasión seria otro cálido y fulminante éxito, por su calidad interpretativa -ampliamente aplaudida y loada- como por el repertorio de piezas ofrecidas a un público culto y entregado al arte.


El Programa ofrecido en este concierto seria el siguiente:

Franz Schubert (1797-1828)
1.- An die Musik (A la Música)
2.- Romanze aus Rosamude
3.- An Sylvia (A Silvia)

Wolfgang Amadeus Mozart (1756-1791)
4.-Deh vieni alla finestra (Don Giovanni) Serenata de Don Juan
5.- Non piú andrai (Les Noces de Fígaro). Aria de Figaro
6.-Hai già vinta causa (Les Noces de Figaro) Aria del Conde

Charles Gounod (1818-1893)
7.-Avant de quitter (Faust) Aria de Valentín

César Franck (1822-1890)
8.-Panis Angelicus

Georges Bizet (1838-1875)
9-Cançó del Toreador (Carmen)